Capdepera, Mallorca, 1879 - Madrid, 1979
Metge psiquiatre i assagista. Anà a Barcelona a cursar estudis universitaris i hi conegué Josep Carner, amb el qual prengué part en el nucli del que fou l’embrió del Noucentisme, especialment en la revista Catalunya, en què col·laborà entre el 1903 i el 1905. Fou també cofundador de la Institució Catalana d’Història Natural (1899). Centrà, però, la seva tasca en la psicopedagogia: fou el principal impulsor de l’Institut per a infants deficients de l’Ajuntament de Barcelona inaugurat el 1917 i establert des del 1921 a Vallvidrera, que incorporava els mètodes d’educació especial més avançats de l’època, i del qual fou director des del 1923. Publicà articles especialitzats, entre els quals La delincuencia y la frenastenia, publicat el 1930 als Annals de Medicina, i El Reflex òculo-cardíac en els nens sans i El Reflex òculo-cardíac en psiquiatria i neuropatologia, publicats a Treballs de la Societat de Biologia en 1913-34.
Com a ponent, participà en el 2n CMBLC (1917) amb un estudi sobre les formes especials dels regismes alimenticis en les malalties mentals. Participà també en el 4t CMBLC (1921) amb dues ponències sobre la histopatologia, etiologia i patogènesi de la paràlisi progressiva en comparació de la sífilis cerebral i sobre l'educació dels frenastènics o anormals.